Ahir vam tenir el privilegi d’escoltar la història de l’activista Nadia Ghulam.
Una història dura i terrible, com la de tantes altres dones afganeses, marcada per les conseqüències d’una cruenta guerra civil, de la fam i del règim talibà. Una història que gràcies al seu enginy i coratge, finalment es va convertir en una conquesta de llibertat.
Una història que inclou també la decepció davant el tracte d’algunes institucions, que lluny d’ajudar a les persones refugiades, els hi posa tot encara més difícil. ‘No oblidem que el tracte que rebem les persones refugiades, pot convertir-se també en un tipus de bomba.’
La Nadia ens va demostrar que té una intel·ligència i sensibilitat fora de sèrie. No ens parla des de la ràbia, sinó des d’una perspectiva i serenitat sorprenents. I no ha de ser fàcil mantenir-se en aquestes conviccions, quan has patit tanta violència i tanta guerra en la teva pròpia pell. Com ella ens diu ‘les guerres no només destrueixen cases, pobles i cossos, sinó que destrueixen la mentalitat de les persones.’
No ens permet dir-li que és una dona forta, perquè creu que les dones realment fortes estan allà, a l’Afganistan, lluitant per sobreviure i per protegir a les seves famílies.
Una activista extraordinària que parla en nom de les persones que no tenen veu. I ho fa a través del seu relat, que és una mostra de resiliència i valentia, però sobretot, és una crida per la pau.
Ahir vam tenir el privilegi d’escoltar a la Nadia Ghulam, i no oblidarem fàcilment aquesta lliçó d’humanitat.