Hi ha grups que fan teatre. I n’hi ha que, sense saber ben bé com, acaben sent el teatre de tot un barri. Aquest és el cas de Catalònia Teatre, una colla que va néixer l’any 1991 vinculada a l’Orfeó Catalònia de Cornellà i que, més de trenta anys després, continua pujant a l’escenari amb la mateixa il·lusió del primer dia.
L’aventura va començar de manera gairebé casual, però aviat va trobar el seu lloc. I quin lloc. Des de la primera edició del Concurs de Teatre Amateur Ciutat de Cornellà “Memorial Joaquim Vilà i Folch”, l’any 1999, el grup n’és part activa: com a organitzador, com a creador i, sobretot, com a ànima d’un certamen que s’ha convertit en cita imprescindible per als amants de les taules.
Aquest 26 d’abril, Orfeó Catalònia /Sala Padró torna a obrir les portes a la companyia. L’ocasió és doblement especial: presenten «Un quilo d’invisible», una comèdia costumista dirigida per Paco Carretero, que si bé es representa fora de concurs, duu el segell inconfusible de qui sap que cada funció és un retrobament.
Quan una columna explica més que una paret
La història arrenca en un pis en obres. La Vinyet, decoradora, i el Mané, pintor, intenten fer realitat els desitjos d’una parella de joves inquilins que no es posen d’acord ni en el color de les parets. L’ambient de comèdia quotidiana fa un tomb quan apareix un element inesperat: una columna estructural just al mig de la sala. Allò que havia de ser un problema tècnic esdevé, sense que els personatges ho sàpiguen del tot, el mirall de les pors, les concessions i els secrets que habitem.
L’obra convida a pensar en aquells obstacles que, en aparença, només destorben, però que al final acaben formant part de l’estructura que ens sosté. No és casual que una companyia amb tants anys de trajectòria hagi triat precisament aquest text per tornar a la Sala Padró: perquè en el teatre amateur, sovint, la màgia es troba en allò que no es veu a simple vista, però que es nota en la complicitat amb el públic.
Darrere l’escenari, una història compartida
Sobre l’escenari, un repartiment format per Carme García, Antonio Manchado, Arnau Pedrera, Rosa Ortega-Villaizán, Amèlia de Fàbregas i Jordi Gómez. Però darrere les cares conegudes hi ha una història col·lectiva que ve de lluny. Els components de Catalònia Teatre comparteixen anys d’assaigs, de nervis abans de cada funció i de rialles interminables després de cada obra. I aquesta familiaritat es respira a l’escenari: quan surten a saludar, no són actors desconeguts; són veïns, amics, gent que s’ha deixat la pell per oferir el millor d’ells mateixos.
L’equip d’atrezzo i vestuari, format per la mateixa companyia, és una mostra més d’aquest esperit artesanal. Cada detall —des del color de les parets de l’escenografia fins a la textura d’un vestit— és treballat amb la cura de qui sap que el teatre es construeix des de dins, amb recursos limitats però amb imaginació infinita.
Memòria d’un teatre que no vol perdre el fil
Si repassem els títols que Catalònia Teatre ha portat a escena des de 1992, el llistat sembla el diari de vida de tota una generació. Des de «Blanca vídua d’un viu» (Nicasì Camps i Pinós, 1992) fins a «Auto» (Ernesto Caballero, 2019), passant per musicals com «Glups!» (1999-2000) o obres que van fer parlar durant anys, com «La habitación de Verónica» (2013-2015). I tot això sense oblidar les lectures poètiques a Ràdio Cornellà, els homenatges a García Lorca, Alberti o Martí i Pol, i aquella versió teatralitzada de «La ronda», de Schnitzler, amb música en directe, que encara ara alguns espectadors recorden amb els ulls tancats.
L’any 2000 van organitzar i animar la cercavila del bateig dels nous gegants de Cornellà. Més tard, van dur el teatre als carrers de Barcelona amb muntatges propis com «Zaping» (2004) o van participar en actes solidaris, com el que l’any 2015 va aplegar la ciutat en suport als damnificats del Nepal.
Aquestes iniciatives parlen d’una companyia que entén el teatre com una eina de cohesió comunitària, no només com un espectacle.
Una cita que ja és més que una cita
Per això, quan aquest dissabte 26 d’abril s’obri el teló de «Un quilo d’invisible», no serà només l’estrena d’una obra. Serà la festa petita d’una colla que fa trenta-quatre anys que ha après que el teatre es mesura en complicitat, no en metres quadrats d’escenari. I que, al final, allò que realment transforma un espai és la passió compartida.
